• +376 814 814

  • info@psicob.ad

Blog

Emmascarats darrere d'una tela

Emmascarats darrere d'una tela

Per Diari d'Andorra Ja feia uns mesos, des del gradual procés de desconfinament, que gran part de la ciutadania duia la protecció facial com a mesura preventiva davant la Covid-19, però no va ser fins al 14 de juliol del 2020 que el Govern va decretar ‘'ús obligatori de les mascaretes tant a la via pública com en espais interiors. Des de llavors ha passat pràcticament un any en el qual ens hem acostumat a veure només l’hemisferi nord del rostre. Amb l’aixecament dijous passat d'aquesta restricció es recupera parcialment un escenari de normalitat prepandèmica, però què ha comportat la utilització permanent de les mascaretes durant tot aquest temps? Cinc experts de diferents branques del coneixement reflexionen al Diari d'Andorra sobre el seu ús per analitzar-ne els efectes i les conseqüències de la tela que ens ha emmascarat la cara.

Fins no fa molt, quan Wuhan només era conegut per ser la capital de la regió xinesa de Hubei, veure gent pel carrer amb mascareta s'associava a determinades persones de cultura nipona per les seves creences recalaven de la qualitat de l'aire que respiraven. “Ho veiem com una cosa estranya i a vegades una mica agressiu. Pensàvem que tenien por que es contagiessin d'alguna cosa d'aquí o es podia percebre com una conscienciació excessiva de la contaminació”, apunta el sociòleg i director del CRES, Joan Micó. Aquesta mirada etnocèntrica d’Occident, però, ha mutat després de 177 milions d'infectats i gairebé 4 milions de morts per Covid-19 arreu del planeta.

El clixé que les mascaretes només les portaven individus abraçats a les teories conspiranoiques s’ha difuminat per entendre que l’ús de la protecció facial és un exercici de responsabilitat col·lectiva per frenar la transmissió de virus o bacteris propagats a través de l’aire. “Allò que veiem que no tenia res a veure amb nosaltres ara es convertirà en una pressió social perquè portem la mascareta quan tinguis un refredat”, vaticina Micó, que ho compara amb la connotació negativa de tossir i no tapar-se la boca amb la mà al davant. Ara bé, tot i haver-nos acostumat al distanciament social o a saludar-nos amb el colze, el sociòleg del CRES considera que amb el pas del temps “tornarem a una situació bastant similar a la d'abans de la pandèmia i tornarem a abraçar-nos i donar-nos petons quan coneguem a algú”.

Amb l'ús de la mascareta hem hagut de renunciar a la meitat de la comunicació no verbal que s'exterioritza a través de les faccions de la nostra cara. “Les emocions bàsiques com la sorpresa, la felicitat, la por, l'enuig o la tristesa principalment s'expressen mitjançant el nas, els ulls o la boca. I deixant al descobert només l'ull, les celles i l'entrecella perdem molta informació pel camí”, assegura la psicòloga Mariona Buxó. Com a contrapartida al fet de no poder gesticular o assentir amb la boca, indica que de manera intuïtiva “i gràcies a la plasticitat del cervell” hem acabat potenciant el to de veu, els gestos amb les mans o la posició corporal. “Hi ha vegades que no ens entenem bé i la mascareta és una barrera en la comunicació i això dificulta el diàleg i la comprensió”, afirma.

Amb tot, l’ús de la mascareta no ha afectat a tothom igual, ja que en funció del caràcter de cada persona s'han desencadenat reaccions emocionals diverses. “A la consulta hem identificat que per a aquelles persones més tímides i introvertides el fet de portar la mascareta els ha suposat un alleujament. En el cas dels adolescents, la mascareta ha tapat els típics acnes o els aparells dentals i els ha actuat d'escut respecte al seu malestar emocional”, discerneix Buxó. De totes maneres, recalca que les persones amb dificultats d'expressió emocional han hagut de fer un esforç per verbalitzar amb paraules el seu estat d'ànim. “La cara és el reflex de l'ànima. Si tinc la meitat del rostre cobert les meves expressions facials no es poden comunicar. I també hi ha hagut persones que han aprofitat la mascareta per ocultar les seves expressions facials i s’han sentit molt còmodes”, indica.

A l’altra banda de l'equació, les persones més extrovertides o amb majors habilitats socials “ho han passat malament perquè la mascareta no els ha permès expressar tal com els agradaria”. “Els éssers humans som capaços de fer 10.000 expressions facials a través de 44 músculs que tenim a la cara. Imagina't la quantitat d'emocions que han quedat totalment invisibles”, exclama Buxó, que posa en relleu que les persones que irradien més intensitat han hagut d'enginyar-se-les per desenvolupar altres estímuls. Ara, en fase d'un procés de desescalada d’utilització de les mascaretes, recomana per a aquestes persones canvis progressius en els seus hàbits. “Hem patit molts casos d'ansietat de persones que en el seu moment els va costar acceptar les mesures de prohibició. Cadascú ha de prendre el seu temps i ser conscient si té por al contagi perquè l'adaptació vagi sent gradual”, sintetitza.

La pell se n'ha ressentit
Independentment del caràcter, un dels denominadors comuns de l’ús de la mascareta ha estat que la pell se n’ha ressentit, quelcom que ha motivat una major demanda de pacients en centres dermatològics. Francisco López, director mèdic de DermAndTek, declara que l’aparició d’acne, èczemes o picors són algunes de les casuístiques que han hagut d'atendre en relació amb les mascaretes. Especialment durant els mesos d’estiu, on la protecció facial es feia més angoixant per culpa de la calor, han hagut de receptar antibiòtics “a gent de totes les edats, des dels 15 anys fins als 55”, descriu López.

Sense cap mena de dubte, portar la cara tapada és la mare dels ous per als dermatòlegs. “La boca porta molts microbis. Si tens un obstacle al davant fa que l'aire que surt de la respiració quedi retingut en la pell immediatament i això és un germen d'infeccions”, relata. A banda, cal tenir en compte que l'efecte fregament “fa que molts microbis s'impregnin cap a dins de la pell”, afegeix. Aquests inconvenients han estat presents en tota mena de mascaretes, però López dilucida que com més artificial és el material tèxtil que s'usa hi ha més contraindicacions associades. “Quan més espessa és la mascareta perquè està pensada perquè filtri més l'entrada del virus, tens la pell més ofegada perquè és un teixit oclusiu. Inclús pels colors, perquè segons el tint hi ha hagut persones que han desenvolupat al·lèrgies”, descriu.

Forçar la veu ha estat un recurs habitual per superar la barrera comunicativa de dur la mascareta posada. L’Anna Ros, expresidenta del Col·legi de Logopedes, ha constatat en el darrer any un reguitzell de pacients que han passat per la seva consulta amb dolències derivades d'un sobreesforç vocal. “Al portar mascareta el so queda més tapat i moltes de les persones que treballen de cara al públic han hagut de projectar molt més la veu. Si no tens un coneixement sobre la higiene bucal és quan es poden produir disfonies funcionals o aparèixer nòduls o pòlips”, comenta. Les alteracions al timbre i la sonoritat han estat una constant que han provocat lesions a les cordes vocals o fins i tot afectacions patològiques com el bruxisme. Igualment, un altre dels efectes que ha desencadenat l'ús de les mascaretes és la sequedat bucal. “Ha ressecat les mucoses i una de les pautes que donàvem era que es begués molta aigua i que s'hidratés al màxim”, valora.

“La cara és un feedback continu d'informació i la mascareta ha interferit en la comunicació no verbal”, subratlla Ros, que ha comprovat com inconscientment molta gent ha exagerat més la prosòdia perquè el receptor no perdi el seu missatge pel camí. L’estimulació oral, a més, és un dels factors claus d'aprenentatge en els infants, ja que la boca és la seva via d’entrada en el procés de desenvolupament cognitiu. “Dels 0 als 5 anys s’adquireix la part més fonètica i el vocabulari, però això passa pel contacte amb els adults. I amb la mascareta no ha pogut existir l'aprenentatge per imitació perquè necessiten el feedback visual de la boca i la lectura labial”, destaca.

Els més perjudicats
Cas a part són els col·lectius que pateixen diversitat funcional, els quals han hagut de suportar un aïllament encara més gran, tal com assenyala l’intèrpret de llengua de signes David Jiménez, popularitzat per la seva traducció simultània durant les rodes de premsa del Govern. “Les persones amb capacitats diferents a nivell d'audició han sofert molt durant tota la pandèmia, ja que l'expressió facial comporta més del 50% de l'enteniment en el moment de comunicar-se”, ressalta Jiménez. Per a aquest tipus d’individus, l’opacitat de la mascareta ha esdevingut un malson perquè la rutina d'anar a comprar el pa o pagar un cafè “s'ha convertit en una tasca pràcticament impossible de realitzar de manera autònoma per no poder llegir els llavis o veure la gesticulació real de la nostra cara”.

Tot i que la pandèmia ha fet que una part de la societat pugui arribar a ser mínimament conscient de les limitacions que pateixen aquests col·lectius, això no treu que hi hagi una part de la població, per no dir majoritari, que encara viu d’esquena a aquesta realitat paral·lela. “Les persones amb diversitat funcional han necessitat una confiança i una proximitat molt més gran que la resta. Si a l’hora de comunicar-se es troben una màscara, a part de la fredor, els genera molta desconfiança i frustració per no saber com captar el missatge de l'emissor”, exposa. Per reduir el patiment que es genera en les persones que es comuniquen en llengua de signes o que necessiten un sistema augmentatiu o alternatiu de comunicació, Jiménez fa una crida a totes aquelles persones que treballen de cara al públic perquè siguin tan empàtiques com sigui possible amb aquest col·lectiu. I això passa per portar una mascareta transparent mentre aquesta encara segueixi sent obligatòria en espais tancats. “Demano als responsables de comerços, de restaurants, de gasolineres, d'administracions públiques i privades, de centres educatius i acadèmies que subministrin als seus treballadors mascaretes transparents homologades, que sí que existeixen”, conclou.
Diari d'Andorra
info@psicob.ad